És poc probable que almenys una persona que visqui ara sàpiga qui van ser les primeres persones que van observar tot tipus de diferències entre plantes i van aprendre a utilitzar les seves propietats úniques. Ningú, per descomptat, posarà nom als noms d’aquests antics erudits que van començar a dur a terme una tasca tan important per a la humanitat com la classificació de les plantes.
Els primers tímids intents de classificar les plantes es van basar només en la similitud externa dels materials estudiats. És per això que molt sovint els seus resultats eren erronis. Tanmateix, estudiant més profundament les mostres de plantes, els científics van rebre fets sempre més nous que van avançar significativament l’estudi del món vegetal.
La classificació moderna de les plantes, com la majoria de les classificacions d’organismes vius, es basa en la coneguda teoria de Darwin. És un tipus d’arbre genealògic amb nombroses branques. Una confirmació natural de la correcció d'aquesta teoria són diverses troballes paleontològiques. L’anàlisi de l’estructura de plantes antigues extingides i la seva comparació amb exemplars moderns permeten jutjar l’origen de les espècies i determinar l’antiguitat de les plantes modernes. I el resultat d'aquests estudis és la unificació en un grup de plantes que tenen un "avantpassat" comú. Durant aquests experiments, els botànics rastregen minuciosament el camí d’evolució de cada mostra i la classifiquen.
Condicionalment és possible dividir el món vegetal en plantes superiors i baixes. Les inferiors són algues i líquens, i les superiors són molses, gimnospermes, falgueres i plantes florals. En conseqüència, aquestes categories es divideixen en diferents departaments.
El més gran es pot anomenar departament d’angiospermes o plantes florals, que inclou arbres, arbustos, organismes salvatges i culturals. Cal destacar que tots ells es diferencien significativament entre si per forma i mida, així com per l’esperança de vida i moltes altres propietats. Va ser per navegar tranquil·lament en aquest motí de la vida salvatge i es va crear una classificació de plantes florals. Va reunir un gran nombre de famílies, creant grups i subgrups com espècies, gènere, ordre, classe i departament. Aquests grups es van crear a partir de característiques estructurals, formes comunes de desenvolupament i reproducció de plantes.
La classificació de plantes el 1789 va experimentar grans canvis. El llibre, escrit pel famós botànic Antoine Laurent Jouet, titulat "Naixements de plantes ordenades en l'ordre natural", va dividir el departament de floració en 15 classes, dins de les quals hi havia unes 100 "ordres naturals". Aquest treball va aportar fama mundial al botànic francès, i la majoria dels noms inventats per ell encara s’utilitzen avui en dia.
Alguns amants de la fauna no participen seriosament en una ciència tan complicada com la botànica, però els agrada plantar plantes d'interior. La classificació de plantes d'interior, que divideix aquesta secció en tres grups: plantes de llum moderada, tolerants a les ombres i fotòfiles, pot resultar útil per a aquests "científics" a casa.
El primer grup inclou gairebé totes les plantes d'interior conegudes. Cítrics, hortènsies, primules i begònies se senten excel·lents a la llum moderada.
El segon grup està format per falgueres, heura, raïm d’habitació i boix, plantes que sobreviuen tranquil·lament als racons ombrívols del jardí.
El tercer grup són els fills del sol, cactus, eucaliptus i coleus, plantes que no poden imaginar-se la seva pròpia vida sense els suaus rajos del sol i que perden ràpidament per falta d’il·luminació.
La classificació de plantes per als amants de la verdor exuberant i la bellesa natural de la casa no importa. El més important per a ells és el vestit puntual, reg, canvi de sòl i il·luminació adequada per a les seves mascotes. Al cap i a la fi, en lloc de plantes, aporten comoditat i una atmosfera de pau i només per a ells l’encant subservient de la vida salvatge
