La lògica va establir les lleis i regles d’aquest pensament, amb les quals podeu establir la veritat. Tot i això, es poden produir errors en qualsevol construcció lògica. Es poden dividir en involuntaris i conscients i, més precisament, en paralogismes i sofismes.
Error de desatenció
El paralogisme és una violació inconscient de les regles de la lògica, per desatenció o incomprensió. Del grec antic es tradueix el terme com a raonament incorrecte a causa d’una conclusió falsa.
Aristòtil al mateix temps va dividir els paralogismes en tres categories principals: errors en la base mateix de l’evidència, en el seu mètode, així com la substitució de tesis discutibles.
Ara s’utilitza el valor del paralogisme establert per Immanuel Kant. Segons Kant, el paralogisme és una conclusió equivocada de forma, independentment de la veritat del seu contingut. També va destacar el paralogisme transcendental, que es va definir com una falsa conclusió, tenint una base en la naturalesa del pensament humà. És a dir, classificats com a errors filosòfics.
Error intencionat
Els sofismes, en contraposició als paralogismes, són errors lògics intencionals, els quals tenen com a objectiu confondre l’opositor en la disputa, transmetre una afirmació falsa com a veritable.
Aquests errors no es noten immediatament, però l’oponent es distreu amb el principal i posa l’atenció en detalls menors i menors.
El terme "sofisme" es va originar a l'Antiga Grècia, on el sofisme com a capacitat de guanyar en disputes era considerat un art especial. Els sofistes antics utilitzaven errors i violacions lògiques especialment pensades, així com altres elements d'influència psicològica en els oients. Ells consideraven la veritat relativa. Només l’opinió era important per a ells en la disputa.
També es van utilitzar sofismes per justificar fenòmens absurds i paradoxals. L’absurd s’anomena una cosa ridícula i il·lògica. Les paradoxes sorgeixen per la manca de claredat, la incoherència de certs principis generalment acceptats.
