La filosofia no va poder sorgir per si sola. El seu naixement com a ciència va ser precedit per altres formes de consciència humana que existien anteriorment. A més, l’etapa de dominació d’altres espècies i formes, que s’uneixen amb el nom comú de “mitologia”, té un període històric més llarg a causa del fet que es remunta a les profunditats de la història humana.
La filosofia i la mitologia són parts d’un tot únic, perquè la primera d’elles es va formar a partir de l’experiència adquirida del segon.
El fet és que la consciència mitològica és la forma més antiga de consciència com a tal. És aquest tipus de forma històrica que combina una col·lecció de tradicions. Eren el moment adequat la base de tota la consciència humana.
El mite és l’element estructural principal d’aquesta forma de percepció de l’ésser. La filosofia i la mitologia tenen una arrel, que és aquesta llegenda antiga, l'essència de la qual no és menys real que moltes teories de la ciència. El fet és que tots els mites són una implementació de la lògica comportamental, i no conclusions a priori. No obstant això, atès que són la base de l’existència fa molts mil·lennis, hi ha diferències significatives entre els enfocaments científics moderns i el passat històric.
Així doncs, la primera diferència entre filosofia i mitologia és que la consciència que es basa en la segona forma no és teòrica, sinó que es desenvolupa a partir de les idees pràctiques de moltes generacions, de la seva experiència i visió del món. Totes les unitats estructurals principals estan vinculades indestriablement i representen un sistema únic. A més, observem que aquest entrellaç de conceptes en teories científiques posteriors ocuparà posicions oposades (per exemple, fantasia i realitat, cosa i paraula, creació i el seu nom).
La filosofia i la mitologia es diferencien entre elles perquè no hi ha contradicció en el mite, mentre que en tots els judicis dels filòsofs, el lloc central l’ocupa el posicionament dels fenòmens.
A més, existeix el concepte de la relació genètica completa de totes les criatures de la terra, tot i que en el futur es considerarà una percepció com una opinió que no té lògica i sentit.
Tingueu en compte que tot allò sagrat i sagrat és aliè a la filosofia. Els judicis es basen en supòsits que tenen una base més o menys real. Però, a la mitologia, tota la vida hauria de situar-se en aquells postulats llegats als avantpassats. Aquesta consciència és aliena a la sensació del moviment del temps, cosa que es posa de manifest amb la divisió de la història de la vida a la terra en dos períodes: l’època de l’època daurada (la gent en aquell moment era perfecta) i l’època “profana” (la moral està totalment corrompuda).
El mite és un sistema de signes, que es basa en el feble desenvolupament de formes abstractes, metàfores i emocionals. Tot i això, la filosofia i la mitologia estan relacionades precisament amb aquests conceptes, perquè aquesta percepció de la vida humana i del món no pot desaparèixer com a resultat del desenvolupament històric. El fet és que la teoria es converteix en un atribut necessari de la vida humana quan hi ha un sentiment d’insatisfacció amb l’experiència i el desig d’entendre el món sense implicar fonaments pràctics. La filosofia es basa en un pensament que no s’arrela en les tradicions i les llegendes. No admet la fe en les seves teories, sinó evidències.
Així, la filosofia i la mitologia, les similituds i diferències de les quals existeixen, no obstant això, funcionen de manera inextricable i sincronitzada. Les dues direccions històriques es basen en l’anomenada sorpresa, que proporciona un impuls per a més coneixement. Resulta que la mitologia porta en si mateixa una sorpresa autònoma, que només s’ha d’acceptar. Però després d’aquesta etapa, la filosofia comença el temps de la cognició i la cerca d’evidències per un o altre concepte.
En general, la filosofia és una forma racionalitzada de la mitologia.
