El palau del Louvre (França) és un museu i complex arquitectònic al centre de París, que es va concretar durant molts segles. Inicialment, va albergar una fortalesa massiva, més tard convertida en una elegant residència reial. Avui és el museu més gran del món amb una rica col·lecció d’obres d’art.
Descripció
La mansió històrica més gran d’Europa, convertida en museu, es troba a la riba dreta del Sena. Durant 800 anys, el complex va ser reconstruït moltes vegades. En termes arquitectònics, el Louvre ha absorbit elements dels estils del renaixement, el barroc, el neoclassicisme i l’eclecticisme. Els edificis separats units entre si, en general, formen una poderosa estructura, erigida segons el pla d’un rectangle allargat. Per descomptat, un dels llocs més importants de París és el palau del Louvre.
El pla complex inclou:
- l’edifici principal, format per tres parts comunicades per galeries;
- una exposició subterrània, la part visible de la qual és una piràmide de vidre al pati de Napoleó;
- l’arc triomfal del Carrusel i el jardí de les Tuileries.
El complex d’edificis amb una superfície total de 60.600 m 2 acull un museu amb més de 35.000 obres d’art. El patrimoni mundial està representat per pintures, escultures, joies, objectes domèstics, elements arquitectònics, que abasten el període des de l’antiguitat fins a mitjan segle XIX. Entre les exposicions més valuoses hi ha una estela amb el codi Hammurabi, una escultura de Nika Samothrace, una pintura "Mona Lisa" de Leonardo da Vinci i altres obres mestres.
Edat mitjana primerenca
El Palau del Louvre, la història del qual es remunta al segle XII, va desenvolupar inicialment funcions purament defensives. Durant el regnat de Felip-August II, es va construir una torre defensiva de trenta metres, un donjon, fora de París. Al seu voltant es van construir 10 torres més petites connectades per una muralla.
En aquells temps turbulents, el perill principal venia del nord-oest: en qualsevol moment podien atacar els víkings o els pretendents al tron francès de les famílies Plantagenet i Capetian, a més, en aliança amb el rei d'Anglaterra hi havia el ducat de Normandia, situat al costat.
La fortalesa realitzava una funció defensiva. Al soterrani es poden veure parts individuals de la torre. Pertanyen a l’exposició dedicada a la història del Louvre, i declarades reserva arqueològica. És possible que el rei construís la ciutadella sobre la base d'un sistema defensiu anterior. Per cert, la paraula "Louvre" en l'idioma dels francs significa "torre de guaita".
Edats mitjanes finals
A la segona meitat del segle XIV, el palau del Louvre va patir canvis dramàtics. Aleshores, París s'havia expandit significativament. Es van erigir noves muralles i l'antiga ciutadella estava dins dels límits de la ciutat. Es va anivellar la importància estratègica de l'estructura defensiva. Carles V el Savi va reconstruir la fortalesa en un castell representatiu i va traslladar la seva seu aquí.
Donjon va ser reconstruït radicalment. El traçat intern s’adaptava a les necessitats residencials, apareixia una teulada amb pinacles. Al voltant del pati quadrangular es van construir edificis residencials i de granja de la mateixa alçada. Dues petites torres elegants remuntades per sobre de la porta principal, cosa que donava a l’edifici una certa elegància.
La part inferior de les parets es conserva parcialment fins avui. Les restes d’edificis ocupen una quarta part de l’ala oriental de l’actual Louvre. En concret, un quadrangle al voltant d’un pati quadrat.
Renaixentista
Al segle XVI, Francesc I va decidir reconstruir el palau del Louvre. L'arquitecte Pierre Lescot va proposar reconstruir el castell a l'estil del renaixement francès. Els treballs van començar el 1546 i van continuar amb Enric II.
Al principi, el nou edifici tenia una forma rectangular amb un gran pati (Kur Kare), però finalment es va canviar de forma a plaça. Durant la vida de Pierre Lescot, només una part de l'ala occidental es va construir al costat sud. Es tracta dels edificis més antics conservats del Louvre actual.
L'arquitecte va utilitzar àmpliament les formes clàssiques en l'arquitectura, combinant-les amb l'escola tradicional francesa (terrats alts amb golfes). L’edifici es caracteritza per una articulació harmònica de la façana amb tres zones d’escletxa en forma de finestres rectangulars rematades amb murs triangulars separats per pilastres i arcades a la planta baixa. La façana es complementava amb un gran nombre de composicions escultòriques. El palau del Louvre era una visió no menys impressionant. Lesko i l'escultor Jean Goujon van construir la Gran Sala amb una estàtua d'Artemis.
Extensió del castell
Durant el regnat de Catherine de Medici, el palau de les Tuileries es va construir a prop i es va desenvolupar un concepte per a l'extensió dels edificis del Louvre existents. El projecte va ser realitzat per Enric IV.
Primer, el palau del Louvre va ser esborrat de les restes de l’antic castell i va ampliar el pati. A continuació, els arquitectes Louis Meteso i Jacques Andruet van completar la construcció de la Galeria Petite i van començar a treballar a la Gran Galeria (Grand Gallerie), que connectava el Louvre i les Tuileries.
Ja en aquesta etapa, el complex es converteix en el focus de la ciència i la cultura. Allotjava una impremta, una menta. I més tard, escultors, artistes, joiers, rellotgers, fusters, tallaires i teixidors es van permetre instal·lar-se i treballar en un dels edificis.
Segle XVII
El palau del Louvre va continuar creixent al segle XVII. Lluís XIII va recollir la batuta dels seus avantpassats. Sota ell, Jacques Lemersier va començar la construcció del pavelló del Rellotge el 1624 i es va erigir un edifici al nord: una còpia de la galeria Pierre Lescot.
Lluís XIV, que tenia una debilitat per projectes grandiosos, va ordenar l'enderrocament d'edificis antics i la finalització de locals al voltant del pati. Tots ells van ser dissenyats amb el mateix estil. Però la tasca més ambiciosa va ser la construcció de la columnata oriental.
Com que aquesta part del palau es troba davant de la ciutat, van decidir fer-la especialment espectacular. Els millors arquitectes europeus d’aquella època van ser convidats. El projecte més atrevit va ser presentat per l’italià Giovanni Bernini. Va proposar enderrocar el palau i construir-ne un de nou. Atesa la dificultat i la persistència del complex construït pels anteriors reis, la idea va ser rebutjada. Claude Perrault (germà gran del narrador Charles Perrault) va desenvolupar una versió de compromís, a partir de la qual van començar a crear-se.
Cara de París
La columnata oriental va transformar el palau del Louvre. Els experts caracteritzen la descripció de l’edifici de 173 metres de la manera següent: aquesta és l’encarnació més alta de les idees del classicisme francès. Claude Perrault va abandonar l’arquitectura romana massiva que dominava aleshores, els elements de la qual eren mitges columnes i pilastres. Les columnes a l'aire lliure d'estil corinti van substituir el sostre pla (que també va ser una innovació).
És sorprenent que C. Perrault (que realment era autodidacta) pogués donar la grandiositat a l'edifici sense les escultures i les "decoracions" tan populars al segle XVII. Arquitectes de tota Europa van recollir les seves idees sobre un ordre gegant i esvelt que s’alçava per sobre de la massiva planta baixa. Tipus d'edificis similars es troben a Sant Petersburg. La idea de situar columnes per parelles entre finestres, d’una banda, va permetre preservar l’airetat de la columnata i, de l’altra, va augmentar la quantitat de llum que entrava a les sales.
Segles VXIII-XX
Durant aquest període, el palau del Louvre perd la condició de residència reial. El 1682, el rei Lluís i la seva comitiva es van traslladar a Versalles. Moltes sales van quedar inacabades. Sota Napoleó Bonaparte, la construcció va continuar. Segons el projecte Visconti, l'ala nord es va completar. Es van erigir noves galeries: Fontaine i Persie.
Al segle XX (1985-1989), el famós arquitecte M. Pei va proposar un projecte atrevit i elegant de l’exposició subterrània del museu. D'altra banda, una entrada addicional al Louvre es feia a través d'una piràmide de vidre, que també és la cúpula de la sala subterrània.
Formació de col·leccions
Les úniques col·leccions del Louvre es van començar a formar des de l’època del rei Francesc I, que admirava l’art italià. Va recollir a la seva residència suburbana obres renaixentistes Fontainebleau, després va emigrar a París.
A la col·lecció de Francis I hi havia pintures de Rafael, Miquel Àngel, una col·lecció de joies. A més, el monarca va convidar els millors arquitectes italians, pintors, joiers, escultors dels Apenins. El seu convidat més famós va ser Leonardo da Vinci, de qui el Louvre va heretar el quadre "La Mona Lisa".
Durant el regnat del monarca Enric IV, el Palau del Louvre de París es va convertir en el centre d'art de França. Desenes de mestres famosos van treballar a la Gran Galeria, les creacions de les quals es van convertir en la base del futur museu. Lluís XIV també estimava tot allò que era bonic. Al seu despatx reial hi havia un miler i mig de quadres, artistes francesos, flamencs, italians i holandesos.
La gran revolució francesa va contribuir al desenvolupament del museu i a la seva transformació en una institució pública. Col·leccions de reis, aristòcrates, esglésies es van nacionalitzar i reposar el museu. Les campanyes napoleòniques es van convertir en la següent font de reposició de les exposicions. Després de la derrota de Bonaparte, més de 5.000 obres capturades van ser retornades als seus antics propietaris, però moltes van romandre al Louvre.
