La crisi política és un trastorn del sistema polític, acompanyat d’una violació del seu funcionament normal, associat a la negativa d’una part significativa dels ciutadans a donar suport a l’organització que gestiona. La població manifesta desconfiança envers la branca executiva i el partit governant i manifesta insatisfacció amb les polítiques del país. Això condueix al fet que el sistema en aquestes condicions no pot exercir amb èxit les seves funcions.
Es pot produir una crisi política entre països o en el marc d’un estat, quan és impossible coordinar accions entre les forces polítiques. Les crisis de política exterior es desenvolupen per contradiccions internacionals. L'interior (parlamentari, governamental, constitucional i altres) és el resultat de la divergència dels interessos polítics entre les diferents forces socials del país.
La crisi governamental és l’ocurrència més freqüent quan el govern perd credibilitat, la qual cosa condueix a l’incompliment de les ordres executives. Pot estar acompanyat d’un canvi de líders o formes de govern. La crisi parlamentària s’expressa en un canvi en l’equilibri de poders en la legislatura, quan les accions del parlament es desvinculen de les opinions de la majoria de ciutadans del país. Com a resultat, l’òrgan legislatiu existent es dissol i es fan noves eleccions. La crisi constitucional està associada amb l’acabament de la llei bàsica, quan perd legitimitat i cal la seva revisió.
Els conflictes i crisis polítiques tenen trets comuns. El conflicte polític només és una forma d’expressió de la crisi, que consisteix en l’acció oberta de les masses contra l’organització existent del govern central. El conflicte es pot convertir en rebel·lió, revolució, reacció i contrarevolució.
Les crisis i els conflictes es basen en contradiccions socials. Neixen quan la societat (les seves forces oposades) no veu altres maneres de realitzar els seus propis interessos, tret d’entrar en una lluita oberta per eliminar aquestes contradiccions.
Tot i això, un conflicte obert (conflicte) no sempre és l’única i millor forma de resoldre les contradiccions que condueixen a la situació quan comença a desenvolupar-se una crisi política estable. De vegades la via evolutiva és més prometedora, sobretot tenint en compte l’elevat cost del conflicte i els mitjans revolucionaris emprats per resoldre les contradiccions. En aquest cas, les discrepàncies acumulades es desglossen deliberadament i es redueixen des de l’altura del nivell de la societat fins al nivell dels individus.
Avui dia, existeixen conflictes interracials i interètics perllongats a Canadà, els Estats Units, Gran Bretanya i els països de l'antiga CSFR, SFRY i l'URSS.
A Rússia, la crisi política que s’ha desenvolupat els darrers anys s’ha convertit en estable i irreversible. Això no vol dir que aviat el país "tregui al carrer". La crisi s’expressa amb més probabilitat en un augment de la fatiga dels líders polítics i de l’elit del poder.
Ja al maig de 2011, els experts preveien una caiguda de les valoracions en tàndem i el fet que les autoritats no podrien mantenir posicions sense utilitzar recursos administratius. Això significa que la confiança de la població de poder ha disminuït tant que hi ha una amenaça de pèrdua completa del seu control polític sobre el país. El descontentament creix no només a la classe mitjana (com era abans), sinó a gairebé tots els estrats socials.
El país "està sortint del marge esquerre", cosa que indica la formació de requisits previs per a la formació d'un nou partit majoritari de centre-dreta.
