La monarquia teocràtica és una forma de govern civil en la qual la política oficial està directament regulada per una orientació divina, la interpretació de la voluntat de Déu, tal com s’indica en les escriptures religioses, d’acord amb els ensenyaments d’una religió determinada.
A la pràctica, el clergat, com a representants acreditats d’una deïtat invisible, real o imaginada, proclama i aclareix les lleis de la política pública. En el sentit més estricte, significa un governant que es considera a si mateix un emissari de Déu, i totes les lleis les passen sota la guia de Déu. El cap d’un govern teocràtic també és el cap d’una institució religiosa. Així, les lleis i funcions civils formen part de la religió, implicant l’absorció de l’estat per part de l’església.
Un dels primers a utilitzar el terme "teocràcia" va ser Josephus Flavius, que, segons sembla, va intentar explicar l'organització grega "La Unió Jueva" als lectors pagans amb les paraules gregues "theos" (déu) i "krateo" (control). Tot i que en aquest aspecte, Josephus, comparant-lo amb altres formes de govern (monarquia, oligarquia, república), entra en una discussió llarga i una mica confusa sobre el tema, no explica què és una "monarquia teocràtica".
Entre els països moderns, per exemple, es pot considerar una forma similar de govern, com ara l'Aràbia Saudita, l'Iran, el Vaticà.
En molts estats encara hi ha algunes religions oficials, les lleis civils poden estar influïdes per conceptes teològics o morals, però aquestes condicions no entren dins la condició de teocràcia. Un estat secular també pot conviure amb la religió estatal o delegar determinats aspectes del dret civil de les comunitats religioses.
Durant l’edat mitjana, moltes monarquies van ser almenys parcialment teocràtiques. Les decisions dels governants dels països catòlics eren sovint qüestionades i rebutjades si els papes no estaven d’acord amb elles. Els líders religiosos van aconsellar els governants sobre qüestions no només de religió, sinó també d’estat. La situació va començar a canviar quan el protestantisme i altres religions no catòliques van influir en determinats països.
La monarquia absoluta teocràtica de tipus electiu és una forma de govern al Vaticà. El cap de l'Estat és la Santa Seu (Papa i Consell Administratiu - Cúria romana). El papa, que és el sobirà de la Santa Seu, exerceix poders legislatius, executius i judicials a la Ciutat del Vaticà i a l’Església catòlica romana universal d’acord amb la seva posició. Tenint en compte la naturalesa multidimensional del poder del papa, es va crear una estructura administrativa coneguda com la Cúria romana, els membres de la qual són designats per l’autoritat del papa, per gestionar dins de categories de poder dissenyades amb cura.
El nou papa, després de la mort de l’anterior, és elegit pel conclave, format només per cardenals.
En els estats on la religió estatal és l'Islam, en particular la Sharia, la monarquia teocràtica ha estat l'única forma de govern durant molts segles. Des del moment en què el profeta Mahoma va crear l’estat àrab-musulmà (feudal) a Medina al segle VII fins a principis del XX, quan es va esclatar l’últim califat de Turquia. El califa (successor) era el cap de l'estat, governant segons la Sharia (llei islàmica), basada en l'Alcorà i la Sunnah. Tot i que els califes no tenien instruccions directes d’Al·là, ells, com el profeta, estaven obligats a justificar els seus decrets d’acord amb aquest conjunt d’ordres i prohibicions divines, demostrant que Allah és l’autoritat definitiva.
La monarquia teocràtica més famosa del món islàmic és el califat àrab sota els califes de la dinastia Omeia o els "califes justos" (els primers quatre califes després del profeta Mahoma).
En temps moderns, el sistema polític de la República Islàmica de l'Iran es descriu com una autèntica teocràcia, en qualsevol cas, tal com s'indica al directori de la CIA dels Estats Units.
Quan el líder de l’Iran es va convertir en Ruholla Musavi Khomeini, de 1979 a 1989, l’alineació de les forces religioses i polítiques es va transformar bruscament: l’islam xiïta es va convertir en un element inseparable de l’estructura política de l’estat. Aquest era el propòsit declarat de la revolució iraniana de 1979: enderrocar el govern del Shah i restaurar la ideologia islàmica a la societat iraniana.
L’islam xiïta és la religió oficial de l’Iran. Segons la Constitució de 1979 (modificada el 1989), el sistema polític, econòmic, social de la República Islàmica d'Iran està determinat per la ideologia islàmica. El cap de l'Estat, que estableix la política general del país, és el líder principal que és designat pel Consell d'Experts.
Hi havia dos màxims líders a l'Iran: el fundador de la República Islàmica de l'Iran, Ruhollah Musavi Khomeini i el seu successor, el gran ayatollah Ali Khoseini Khamenei (des de 1989 fins a l'actualitat).
El directiu superior nomena caps de moltes agències governamentals importants. També, segons la constitució iraniana, aprova els poders del president, pot vetar les lleis adoptades pel parlament (Majlis), tradicionalment dóna permís als candidats a la presidència per declarar la seva candidatura.
La monarquia teocràtica d’un tipus especial és una forma de govern a l’Aràbia Saudita. Més aviat es dirà que l’estat és una monarquia absoluta basada en els principis de l’islam. El rei de l’Aràbia Saudita és el cap d’estat i cap de govern. Tanmateix, la majoria de decisions es prenen durant consultes entre prínceps superiors de la família reial i organitzacions religioses. L'Alcorà es declara la Constitució del país, que es regeix sobre la base del dret musulmà (Sharia).
