A la segona meitat del segle XIX, els teòrics econòmics van dividir condicionalment tots els estats del món en dos nivells de modernització, determinant així el seu lloc en la producció de materials mundials. Aquesta classificació encara excita la ment dels especialistes de molts països que han emprès el camí d’aproximació de les relacions públiques als estàndards mundials, fixades per les taxes més altes de desenvolupament tècnic. És cert que ara no compten amb tres, sinó amb tres nivells.
Primer tren industrial
El principal indicador que determina què és un esqueló de modernització és la forma en què es desenvolupa l’estat, així com la naturalesa dels factors motivadors que han provocat reformes socioeconòmiques. L’evolució econòmica va contribuir a l’adaptació gradual de la legislació a les necessitats d’un mercat emergent i la iniciativa va ser, de manera figurada, “des de baix”.
Les forces productives en algun moment no estaven satisfets amb les normes legals existents, i es va produir una bona sortida d’elles en favor de les noves relacions socials, que inevitablement comportaven una millora de les condicions per al creixement econòmic i, segons Hegel, “la gradualitat interrompuda”. És així com es van desenvolupar els països del primer esquílon, que van incloure històricament els estats de l’Europa occidental i els Estats nord-americans.
De forma simplificada, la situació d’aquests països es pot representar com una sol·licitud constant, convertint-se en una demanda de la part activa de la població al govern: “No interferis en el nostre desenvolupament!”
Els països del segon nivell de modernització
A l’Imperi rus, el Japó, Turquia, Espanya, Portugal i alguns altres països al final dels segles XIX i XX, la situació era diferent. Alguns trets històrics del desenvolupament d’aquests estats van donar lloc a una situació en la qual el seu creixement industrial es va produir amb alguns (de vegades molt condicionats) endarrerits dels líders. Malgrat això, alguns indicadors els van permetre mantenir la primacia en moltes indústries, per exemple, a Rússia es van construir ràpidament els ferrocarrils de llarga distància, es va cultivar una gran quantitat de gra i les taxes de creixement de la producció van trencar tots els rècords.
La segona fase d'actualització és que els països que s'esforcen per solucionar el buit entre les seves pròpies tecnologies industrials i els seus nivells avançats. Aquest procés inicia el lideratge del govern, preocupat per possibles amenaces externes i problemes interns en cas que es mantingui una nova conservació o augment de la bretxa tecnològica.
Simplificadament, el cap del país es pot representar com una crida als ciutadans: "Senyors, camarades, heu de fer alguna cosa, si no, serà dolent. I sé què és? ” Sovint, aquesta modernització es feia per reforçar el potencial militar necessari per desencadenar les agressions i l’expansió externa, però de vegades també tenia un caràcter pacífic.
D'on venia el tercer nivell
A mitjans del segle XX, hi havia diversos estats al mapa mundial que semblava tan endarrerits tecnològicament que ningú no hauria pogut imaginar possibles perspectives de desenvolupament industrial. Destrossada per l’agressió japonesa i la guerra conseqüent de 1950-1953, Corea del Sud va fer un salt ràpid durant diverses dècades, convertint-se en un dels líders de l’enginyeria mundial. Taiwan, Hong Kong, Indonèsia, Tailàndia i altres “joves tigres” asiàtics també han establert la seva posició en el mercat global. A finals dels anys setanta, ningú no hauria imaginat que la Xina desbordaria, literalment, els seus productes amb prestatgeries a tots els racons del planeta.
El tercer nivell són els països que han aconseguit convertir el seu problema nacional, és a dir, el baix nivell d’ingressos de la població, en un avantatge competitiu enorme. La mà d’obra barata ha actuat com a motor de progrés. La modernització es va dur a terme a partir de tecnologies prestades i suport estatal integral.
