Amb raó es considera Plató un dels filòsofs més destacats de la història de la humanitat. Fill d’un aristòcrata i estudiós de Sòcrates, ell, segons el seu germà Diogenes Laertius, va poder crear una síntesi de les teories d’Heràclit, Pitàgores i Sòcrates, és a dir, tots aquells savis dels quals l’Hellàs antic en tenia orgull. La doctrina de les idees original de Plató és el punt de partida i el punt central de tota l’obra del filòsof. Durant la seva vida, va escriure 34 diàlegs, i en tota aquesta teoria es descriu o esmenta d'una manera o altra. Va impregnar tota la filosofia de Plató. La doctrina de les idees es pot dividir en tres etapes de formació.
El primer d'ells és el moment després de la mort de Sòcrates. Aleshores el filòsof va intentar explicar la teoria del seu professor, i en diàlegs com "Symposion" i "Criton" apareix per primera vegada el concepte de la idea de Bé i bellesa absolutes. La segona etapa és la vida de Plató a Sicília. Allà va estar influït per l'escola pitagòrica i va articular clarament el seu "idealisme objectiu". I, finalment, la tercera etapa és la final. Llavors la doctrina de les idees de Plató va adquirir un caràcter complet i una estructura clara, que es va convertir en el que ara coneixem.
En el diàleg ja esmentat “Simposió”, o “Festa”, el filòsof, utilitzant l’exemple dels discursos de Sòcrates, descriu amb detall com la idea (o l’essència) de bellesa pot ser millor i més veritable que les seves encarnacions. Va ser allà on va expressar per primera vegada la idea que el món de les coses i els fenòmens sensorials no era real. Al cap i a la fi, els objectes que veiem, sentim, provem, no són mai els mateixos. Van canviant, apareixen i moren constantment. Però existeixen a causa del fet que en tots ells hi ha alguna cosa d’un món veritable superior. Aquesta altra dimensió consisteix en prototips incorpors. La doctrina de les idees de Plató les anomena eidos.
Mai canvien, no moren mai i no neixen. Són eterns, i per tant la seva existència és certa. No depenen de res, ni de l’espai, ni del temps, i no obeeixen res. Aquests tipus són alhora la causa, l’essència i el propòsit de les coses del nostre món. A més, representen alguns patrons mitjançant els quals es van crear objectes i fenòmens visibles per a nosaltres. I tots els éssers amb ànima s’esforcen en aquest món de la veritable existència, on no hi ha el mal ni la mort.
Per tant, la doctrina de les idees de Plató anomena eidos al mateix temps objectius.
Aquest món real s’oposa al nostre “inferior” no només com a còpia de l’original o essència del fenomen. També té una divisió moral: el bé i el mal. Al cap i a la fi, tots els eidos també tenen una font, de la mateixa manera que les nostres coses tenen l'origen en les idees. Aquest prototip, que va donar lloc a altres causes i objectius, és l’absolut. Aquesta és la idea del Bé. Ell sol és el causant no només de la bondat, sinó també de la bellesa i l’harmonia. No té rostre i se situa per sobre de tot, inclòs Déu. Corona tota la piràmide d’idees. El déu creador representa un inici inferior personal en el sistema platònic, tot i que està molt a prop dels principals eidos del Bé.
Aquesta idea en si és una unitat eterna i transcendent respecte al nostre món. Crea (a través de Déu creador) el regne dels eidos, el veritable ésser. Les idees creen un "món d'ànimes". Encara està inclòs en el sistema de veritat, tot i que ocupa el seu nivell més baix. Encara és menor l’existència imaginària, el món de les coses. I l’últim pas l’ocupa la matèria, que és essencialment no-ésser. Tot plegat, aquest sistema és una piràmide de l’existència. Aquesta és la doctrina de les idees de Plató, resumida en aquest article.
