L’antic científic grec Aristòtil és un estudiant del gran pensador Plató i mentor d’A. El Gran. És el creador d’un sistema integral de filosofia, que abasta diverses àrees de la vida humana: física, lògica, política, sociologia.
L’ètica de l’ antiguitat en les obres d’Aristòtil arriba al seu màxim desenvolupament. A més del fet que el gran pensador va plantejar per primera vegada la qüestió de la independència de la ciència que estudia la relació entre les persones, també va crear una profunda teoria de la moral. Tanmateix, el seu mèrit principal és escriure una obra titulada Ètica a Nicomache. En aquest treball, parla de la importància de la ciència de la moral per a la societat, ja que és precisament això el que permet educar ciutadans virtuosos.
La “ètica” d’Aristòtil es basa en la teologia. L’antic pensador diu que totes les persones s’esforcen per aconseguir un objectiu significatiu per a elles, que el filòsof qualifica de bé més alt. A més, els desitjos d’un individu coincideixen amb les aspiracions del conjunt de l’estat. La tasca principal de les dues parts és aconseguir un bé per a tota la societat i l’estat. Això és possible gràcies a la vida activa intel·ligent de tots els ciutadans de la societat. La "Ètica" d'Aristòtil va definir per primera vegada el bé com a felicitat.
Els objectius més elevats només es poden assolir mitjançant la comprensió de l’home de les virtuts. La seva essència rau en la capacitat d’escollir el correcte, basat en el principi de “mig”, evitant la falta i l’excés. La "ètica" d'Aristòtil argumenta que es poden conèixer les virtuts. Només s’entenen per repetició repetida d’accions.
El filòsof divideix les virtuts en ètica (associada amb el caràcter d’una persona, com ara contenció, generositat, etc.) i dianoètica (desenvolupar-se en el procés d’aprenentatge). Aquestes característiques importants per als humans no són innates en les seves qualitats, sinó adquirides.
La “ètica” d’Aristòtil descriu onze virtuts, gràcies a les quals una persona pot aconseguir un desenvolupament harmoniós:
- moderació;
- coratge;
- majestat;
- generositat;
- ambició;
- generositat;
- veracitat;
- uniformitat;
- amabilitat;
- cortesia;
- justícia.
Les visions filosòfiques d’Aristòtil
El pensador considera l'ésser com una substància viva, que té les següents característiques:
- matèria;
- raó;
- forma;
- l’objectiu.
Considera la matèria com un fenomen objectivament existent. És indestructible i ineludible, és a dir, eterna. La matèria no pot augmentar ni disminuir. Es reflecteix en cinc elements: foc, aire, terra, aigua i èter.
Segons Aristòtil, la forma és el començament de la formació de la matèria a partir de coses creades per aconseguir el bé últim.
La raó caracteritza el moment en què comença l'existència d'una cosa. Es tracta d’una mena d’energia que crea alguna cosa en repòs.
Per a totes les coses, hi ha un objectiu: el més alt.
Aristòtil va dir sobre l’ànima que és eterna i immortal. El cos només és la seva closca exterior. Segons Aristòtil, l’ànima és un regulador del comportament intern d’una persona, el principi més alt de l’organització del seu ésser.
El científic va definir Déu com el començament de tots els inicis i la causa de qualsevol moviment. La deïtat és objecte de coneixements superiors.
La política d’Aristòtil
El filòsof va argumentar que l'home és capaç de viure només en la societat. La gent necessita política per organitzar la seva vida millor a l'estat. El seu objectiu és inculcar a tots els ciutadans i ciutadanes de la societat qualitats morals que els permetin viure amb força. Això és possible gràcies a la criança de la virtut en les persones, que consisteix en la capacitat de complir amb el deure cívic i la capacitat de complir les lleis. El polític ha de crear la millor forma d’estructura sociopolítica que compleixi l’objectiu especificat.
L’estat és la forma més alta de relacions entre les persones de la societat.
