Tradicionalment, el terme “Edat Mitjana” s’utilitza normalment per cobrir l’època dels segles V al XV. Tanmateix, a la filosofia mateixa, l’inici de l’edat mitjana fa referència a un període anterior: el segle I, quan tot just s’acabaven de crear els principis bàsics del cristianisme. Aquest principi d’establiment dels orígens de la filosofia medieval es pot explicar pel fet que els principals problemes que la filosofia de l’edat mitjana tractava tenien relacionats amb l’establiment i la divulgació posterior de l’ensenyament religiós cristià, que en aquell moment va sorgir en el si de la ciència filosòfica.
En els corrents filosòfics d’aquella època, hi ha una tendència a fonamentar l’essència divina i a resoldre problemes com l’existència de Déu i la concreció de la teoria cristiana. La filosofia de l’edat mitjana en cercles científics s’acostuma a perioditzar segons les etapes principals en el desenvolupament dels ensenyaments religiosos d’aquella època.
La primera i fonamental etapa del desenvolupament de la filosofia de l’edat mitjana es considera tradicionalment patristica (segles I-VI). Les principals direccions en aquesta etapa del desenvolupament del pensament filosòfic van ser la creació i la defensa dels ensenyaments cristians, que van ser duts a terme pels "pares de l'església". La definició de "pares de l'església" es refereix en particular als pensadors que han contribuït al fonament doctrinal del cristianisme. Sovint els apòlegs dels dogmes cristians eren filòsofs famosos, per exemple, com Aurelius Agustí, Tertulian, Gregori de Nyssa i molts altres.
La segona etapa en la formació de visions filosòfiques d’aquella època es considera l’escolàstica - (segles IX - XV). En aquesta fase, es perfecciona més la teoria cristiana amb la implicació de totes les possibilitats de la ciència filosòfica. La filosofia escolàstica a vegades s’anomena “escola”, perquè, primer, aquest corrent de filosofia es va estudiar i desenvolupar a les escoles monàstiques, i, en segon lloc, en l’escolàstica, l’exposició del cristianisme es va portar a un nivell accessible a gairebé tothom.
Aquells problemes que preocupaven la ment dels filòsofs medievals eren diversos, però tot i així convergien en una cosa: una discussió directa o directa de Déu. Si per la consciència d’una persona creient Déu com un problema simplement no existeix, ja que els creients s’ho prenen per sentència, aleshores per a un filòsof la consciència del qual estigui lliure de cap tipus de fe, Déu era un problema urgent que les millors ments de l’edat mitjana van intentar resoldre.
Els principals problemes de la filosofia medieval: les qüestions de la realitat de l’existència de Déu van provocar discussions constants entre nominalistes i adeptes del realisme sobre la naturalesa dels universals. Els realistes van intentar demostrar que els universals (conceptes generals) existeixen de forma realista i, per tant, l'existència de Déu és real. Els nominats, al seu torn, van creure que els universals fins a cert punt "deuen" coses a les coses, ja que només existeixen realment les coses, i els universals sorgeixen quan sorgeix la necessitat de donar-li el seu nom a determinades coses. Segons els nominalistes, Déu només és un nom que denota la totalitat dels ideals de la humanitat.
La filosofia de l’edat mitjana i del renaixement va estar marcada pel fet que els grans pensadors d’aquella època van presentar de forma reiterada tota mena de proves que Déu existeix realment. Per exemple, Thomas Aquino, el famós filòsof, va escoltar cinc proves que Déu existeix. Tota aquesta evidència es basava en el fet que qualsevol fenomen d’aquest món ha de tenir una causa d’arrel.
Si els adeptes del realisme pretenien justificar l’existència de Déu amb l’ajuda de proves de l’existència de conceptes generals (universals), llavors Thomas Aquino ho demostrava com l’existència de la causa suprema de tot. Semblava que intentava assolir una certa harmonia entre la fe i la raó, on es dona prioritat a la fe.
La filosofia de l’edat mitjana és inherentment teocèntrica. Aquí, s’expressa clarament el desig d’entendre Déu com l’única realitat que defineix tot allò que existeix. Una solució així al problema de l’existència de Déu, que s’adapta a la religió en tots els aspectes, va determinar objectivament el lloc de la filosofia en la vida espiritual i social d’aquella època. La filosofia de l’edat mitjana va ser finalment substituïda per noves visions del Renaixement, que van retornar a la vida espiritual els ideals oblidats de l’antiga voluntat de pensament lliure.
