Cap a mitjan segle XIV, a Europa va aparèixer una nova tendència filosòfica: l’humanisme, que va marcar una nova era en el desenvolupament de la societat humana anomenada Renaixement. L’Europa medieval en aquells dies estava sota una forta càrrega de prejudicis de l’església, tot el pensament lliure va ser suprimit brutalment. Va ser en aquell moment a Florència que va sorgir la doctrina filosòfica, que va fer que donéssim una nova visió a la corona de la creació de Déu.
L’humanisme del Renaixement és un conjunt d’ensenyaments que representen a una persona pensant que sap no només anar amb el flux, sinó també capaç de resistir i actuar de manera independent. La seva direcció principal és l'interès en cada individu, la fe en les seves capacitats físiques i espirituals. Va ser l’humanisme del Renaixement que va proclamar altres principis de formació de personalitat. Un home d’aquest ensenyament es presenta com a creador, és individual i no és passiu en els seus pensaments i accions.
La nova tendència filosòfica prengué com a base l'antiga cultura, l'art i la literatura, centrada en l'essència espiritual de l'home. A l’edat mitjana, la ciència i la cultura eren la prerrogativa de l’església, molt reticent a compartir els seus coneixements i assoliments acumulats. L’humanisme renaixentista ha desvelat aquest vel. Primer, a Itàlia, i a poc a poc i a tot Europa, van començar a formar universitats, en què, juntament amb les ciències teosòfiques, es van començar a estudiar assignatures seculars: matemàtiques, anatomia, música i assignatures humanitàries.
Els més famosos humanistes del renaixement italià són: Pico della Mirandola, Dante Alighieri, Giovanni Boccaccio, Francesco Petrarch, Leonardo da Vinci, Rafael Santi i Michelangelo Buanarotti. Anglaterra va donar al món gegants com William Shakespeare, Francis Bacon. França va donar a Michel de Montaigne i Francois Rabelais, Espanya - Miguel de Cervantes, i Alemanya - Erasme de Rotterdam, Albrecht Dürer i Ulrich von Gutten. Tots aquests grans científics, il·luminadors, artistes van convertir per sempre la visió del món i la consciència de les persones i van mostrar una ànima i un pensador racional, bonic. Totes les generacions posteriors els deuen l’oportunitat que es dóna de mirar el món d’una altra manera.
L’humanisme al Renaixement al capdavant de tot posa les virtuts que posseeix una persona i demostra la possibilitat del seu desenvolupament en una persona (independentment o amb la participació de mentors).
L’antropocentrisme difereix de l’humanisme en què l’home, segons aquest corrent, és el centre de l’univers, i tot el que es troba al seu voltant l’hauria de servir. Molts cristians, armats amb aquest ensenyament, proclamaven l’home com a criatura suprema i, alhora, li posaven la màxima càrrega de responsabilitat. L’antropocentrisme i l’humanisme del Renaixement varien molt, de manera que cal poder distingir clarament entre aquests conceptes. Un antropocèntric és una persona consumidora. Creu que tothom li deu alguna cosa, justifica l'explotació i no pensa en la destrucció de la vida salvatge. El seu principi principal és el següent: una persona té dret a viure com vol, i la resta del món està obligada a servir-la.
L’antropocentrisme i l’humanisme renaixentista van ser utilitzats posteriorment per molts filòsofs i científics, com Descartes, Leibniz, Locke, Hobbes i altres. Aquestes dues definicions es van prendre repetidament com a base en diverses escoles i moviments. El més significatiu, per descomptat, per a totes les generacions posteriors va ser l’humanisme, que al Renaixement va sembrar les llavors de la bondat, la il·luminació i la raó, que avui, després de diversos segles, considerem les més importants per a persones raonables. Nosaltres, els descendents, gaudim avui dels grans èxits de la literatura i l’art del Renaixement, i la ciència moderna es basa en moltes ensenyances i descobriments originats al segle XIV i encara existeixen. L’humanisme del Renaixement va intentar millorar l’home, ensenyar-lo a respectar-se a si mateix i als altres, i la nostra tasca és poder preservar i augmentar els seus millors principis.
