El llangardaix lamel·lar pertany a la classe dels rèptils (o rèptils), de l’ordre escamós, de la família dels agam. Viu al nord del continent australià i al sud de l’illa de Nova Guinea. En condicions naturals pot arribar a viure fins a 5 anys, en captivitat viu fins a 10 anys.
De llarg, un llangardaix lacat creix fins als 80 cm, amb més de 50 cm caient sobre la cua. El pes pot ser de fins a 0, 7 kg. El seu cos pot tenir un color rosat o gris fosc. Les ratlles transversals, més notables en individus joves, passen per la cua i per l’esquena. Tot el cos està recobert d’escates que realitzen una funció protectora.
El llangardaix va obtenir el seu nom a causa d’una fina membrana cutània al voltant del coll, interrompuda a la part posterior del cap i disseccionada sota la gola, semblant a un collet o a una capa. Aquest farciment està recobert d’escates planes, una mica espessint fins a les vores i està sostingut per dos llargs desemborsaments cartilaginosos de l’os hioide. Amb la tensió dels músculs que suporten els afloraments, el mantell pot augmentar i caure quan aquests músculs es relaxen. En un estat tranquil, no es nota el coll de llangardaixos.
El mantell dels mascles és de colors vius, ja que a més d’espantar els enemics, també serveix per atraure les dones durant l’època d’aparellament. Amb l’ajuda d’un collet, l’animal pot regular la temperatura corporal: al matí, un mantell sobresortint capta els raigs del sol, a temperatures elevades ajuda a refredar-se.
El llangardaix lacat viu als arbres, però a la recerca d'aliment pot descendir a terra. Hi ha preses d’invertebrats i petits rèptils, menys sovint petits mamífers.
El llangardaix lacat és vulnerable als enemics (rapinyaires, serps, gats) en una zona oberta. Per tant, va desenvolupar el seu propi mecanisme de defensa especial. En trobar-se amb l’enemic, ella es congela, amb l’esperança que passarà desapercebuda. Si la veien, espessa bruscament el collet i fa sonar. Com més sargantana obre la boca, més es desplega el collet, que en els mascles adults poden arribar a tenir un diàmetre de 20 cm. Per regla general, l’enemic retarda la seva sorpresa. Per augmentar l'efecte, el llangardaix li retola les dents, s'eleva a les potes posteriors i es retorça la cua. Si tota intimidació no té efecte, fuig o ataca l'enemic. Quan l'ataca, pot mossegar dolorosament, provocar cops tangibles amb una cua coberta d'escates punxants. En fugir, el llangardaix semblant a la seva llarga només es mou a les potes posteriors, utilitzant la cua per mantenir l’equilibri.
Durant la temporada de reproducció, el mascle, assentint amb el cap d'una certa manera, convida la femella a combinar-se. Durant el coit, el mascle sosté la femella amb les dents. Més tard, la femella, havent fet un forat a la sorra humida, hi posarà 8-14 ous. La descendència eclosionarà aproximadament 10 setmanes després.
Hi ha amants que contenen llangardaixos a casa. Al terrari hi ha d’haver capçals i un bol amb aigua neta, en què cal posar una pedra per tal de poder sortir del bol. Cal fer una làmpada ultraviolada. La temperatura s’ha de mantenir a 30 ° C i ruixar-la periòdicament al terrari, almenys una vegada al dia.
El menjar per a llangardaixos es pot comprar a les botigues d’animals de companyia. També podeu alimentar a la vostra mascota insectes vius, petits mamífers, ous d’aus. La sargantana domèstica no rebutjarà la barreja preparada formada per carn, pastanagues i amanida de salsa picada en una proporció de 2: 2: 1. És desitjable afegir vitamines i calci a aquesta barreja.
