Avui dia, qualsevol escolar sap com es diu la nostra galàxia. Però no sempre va ser així. La Via Làctia - un vast imperi format per centenars de milions de milions de sistemes estel·lars acoblats gravitatòriament - és la nostra pàtria còsmica. Sempre va cridar l’atenció de la humanitat i va despertar el seu interès ardent. Gairebé tots els pobles i estats antics van tenir la seva pròpia resposta a la pregunta de quin és el nom de la nostra galàxia.
En alguns països del món antic, la Via Làctia es va anomenar Camí dels Déus, en altres - el pont de les estrelles. Per exemple, a l'antiga Xina, es va utilitzar el nom de "Celestial Riu". Aleshores, no hi havia unitat en aquest tema. Però en tot cas, a tots els racons del món antic, la Via Làctia era considerada sagrada. Es van construir temples en honor seu, se li venerava.
La història científica de l’estudi de la Via Làctia és d’almenys dos mil anys. I ara es considera inconcebible no saber com es diu la nostra galàxia, perquè les fatídiques preguntes sobre com va començar la vida i què ens espera en el futur són inseparables d’aquest concepte. Només a la previsible part de l’Univers, hi ha prop de dos-cents mil milions de galàxies.
Cadascun d'ells és únic per la seva estructura, de grans dimensions i constantment en moviment. Les galàxies són agressives. Neixen com a resultat de grans desastres còsmics i moren la mateixa mort violenta. Les galàxies són un autèntic bressol d’estrelles. Les estrelles que donen vida al nostre Univers, l’il·luminen i l’escalfen, neixen en enormes acumulacions galàctiques de gas i pols, aquest material de construcció de tots els cossos celestes.
Una de les formacions espacials tan gegantesques tan increïbles és la nostra casa estrella: la Via Làctia. Durant la major part de la història científica de la humanitat, no hi havia unitat en la qüestió de com es diu la nostra galàxia. A més, durant molt temps, els científics van considerar la Via Làctia l’única galàxia de l’Univers, una mena d’illa de prosperitat al vast i sense vida oceànic còsmic.
Però el 1924, Erwin Hubble, observant el cel estrellat amb el telescopi més avançat d’aquella època, va canviar la idea general. Va notar obscures núvols de llum en el fons de l'espai i va concloure que havia descobert no només objectes, sinó conglomerats d'estels sencers fora de la Via Làctia. Així, Hubble va fer una revolució en astronomia i va portar a un nou nivell l’estudi de l’estructura de la nostra casa galàctica.
La Via Làctia pertany a l’espiral, el tipus més habitual de cúmuls d’estrelles. L’estructura de la nostra galàxia i els grans secrets de l’Univers són cada cop més accessibles a l’ull humà gràcies als moderns telescopis i vehicles espacials no tripulats que transmeten regularment les dades recollides a la Terra.
Així, ja vam saber que la distribució de les estrelles té un tret característic i pronunciat, que consisteix en el fet que la seva concentració augmenta significativament a mesura que ens acostem al centre galàctic. Això va permetre als científics concloure que hi ha un cos supermassiu al centre que té una gravetat increïblement potent.
El centre de la nostra galàxia, situat a la constel·lació de Sagitari, sembla estar ocupat per un forat negre de mida monstruosa. En qualsevol cas, aquesta és l’única explicació raonable que la ciència moderna pot donar una distribució d’aquestes estrelles. En el futur, la nostra galàxia espera un poderós cataclisme còsmic: una col·lisió amb la galàxia Andròmeda, cap a la qual ens afanyem ràpidament. Com a resultat d'aquesta catàstrofe, Andròmeda, molt més gran que la Via Làctia, engolirà la nostra residència estrellada, que deixarà d'existir, però en canvi, es formarà una nova galàxia. I l’evolució de l’univers continuarà …
