La República Àrab Unida es va crear el 1958 com a part d'Egipte i Síria i va existir fins al 1961, quan aquesta va sortir d'ella després d'un cop d'estat. Egipte va continuar sent conegut oficialment com a UAR fins a 1971.
Prerequisits d'associació
L’1 de febrer de 1958, un grup de líders polítics i militars de Síria va proposar al president d’Egipte Gamal Abdel Nasser la fusió dels dos estats com a primer pas cap a un gran estat panàrab.
L'humor per unir tots els àrabs era tradicionalment molt fort a Síria, i Nasser va ser un líder popular a tot el món àrab després de la guerra de Suez de 1956. El partit de reanimació socialista àrab (Ba'ath) va ser el principal campió d'aquesta aliança.
Aleshores, hi havia contradiccions a Síria entre els comunistes enfortidors i el partit Ba'ath al poder, que vivia una crisi interna a partir de la qual els seus membres destacats pretenien trobar la salvació en forma d'aliança amb Egipte. Síria va ser un estat democràtic després de l’enderrocament del règim militar el 1954, però l’exèrcit va continuar jugant un paper dominant a l’estat a tots els nivells. Això no convenia al carismàtic i autoritari inclinat Nasser, que pretenia incorporar plenament Síria al sistema de poder "egipci" que havia desenvolupat sota el seu lideratge.
Unificació Inici
Els termes finals de Nasser per a l'aliança van ser decisius i no negociables:
- referèndum sobre suport popular a la unificació dels dos països
- dissolució de parts;
- la retirada de l'exèrcit de la política.
Si bé el referèndum semblava un compromís assenyat per a la majoria de l’elit siriana, les dues últimes condicions eren extremadament alarmants. Molts creien que la seva adopció podria destruir la vida política a Síria. Malgrat aquestes preocupacions, els líders sirians es van adonar que era massa tard per retrocedir. L’elit a Síria considera la fusió amb Egipte com la menor dels dos mals, com un mitjà per resistir contra la creixent influència dels comunistes. Creien que les condicions de Nasser eren injustes, però, donades la intensa pressió dins del seu propi país, van considerar que no tenien cap altra opció.
El president egipci Nasser i el líder sirià Quatli, l’1 de 02 de febrer, van signar un acord preliminar per unir els seus països. Tot i que la declaració signada significava que la República àrab unida d'Egipte i Síria, es va remarcar que qualsevol dels països àrabs podria formar part de la UAR. Els referèndums celebrats el mateix mes a tots dos països van confirmar el suport de la unió dels seus pobles.
Nasser es va convertir en president de la UAR i ben aviat va començar la repressió contra els comunistes sirians i els opositors a la unió, que van ser destituïts dels seus càrrecs.
La pràctica real de construir el sistema polític de la UAR
Els partidaris de l'aliança amb Egipte creien que Nasser utilitzava el seu partit Baath per governar Síria (a la foto següent, es mostra en una companyia amb els fundadors d'aquest partit el 1958).
Malauradament per als ba'atistes, no era la seva intenció dividir el poder de manera uniforme entre els egipcis i els sirians. Nasser va establir una nova constitució provisional, segons la qual la República Àrab va rebre una Assemblea Nacional (parlament) de 600 membres (400 d'Egipte i 200 de Síria), i va dissoldre tots els partits polítics sirians, inclòs el Ba'ath. L’únic partit legal a la UAR era la Unió Nacional pro-presidencial.
Síria i Egipte: dues parts desiguals de la UAR
Tot i que Nasser va permetre als antics membres del Partit Ba'ath ocupar posicions destacades en les estructures del poder, mai no van assolir el mateix pes en gestionar el seu propi país com ho van fer els oficials egipcis. L’hivern i la primavera de 1959-60. Nasser va apretar lentament sirians destacats de posicions importants. Al Ministeri d'Indústria de Síria, per exemple, els egipcis van ocupar set de les tretze places. A l'Administració General del Petroli, quatre dels sis líders més grans eren egipcis.
Transformació econòmica a la UAR
Al juny de 1960, Nasser va intentar dur a terme reformes econòmiques que suposadament van portar l'economia siriana basada en la propietat privada a l'egípcia basada en el domini del sector públic. Nasser va emprendre una onada de nacionalització sense precedents tant a Síria com a Egipte. Al mateix temps, es va ignorar l'opinió de l'elit siriana. Tot el comerç de cotó va estar sota el control del govern, i també es van nacionalitzar totes les empreses d’importació-exportació. Nasser va anunciar la nacionalització de bancs, companyies d’assegurances i tota la indústria pesant. Les adjudicacions de terres de més de 100 feddans (1 feddan = 4200 m 2) van ser objecte de confiscacions dels propietaris (una forma peculiar de "deposició" en àrab). Els impostos als camperols es van reduir dràsticament a la meitat fins a la abolició completa en alguns casos. Es va imposar un noranta per cent de l'impost sobre tots els ingressos per sobre dels 10.000 lliures egípcies. Als treballadors i als empleats se'ls permetia gestionar empreses i tenien dret al 25% dels seus beneficis. La jornada mitjana mitjana també es va reduir a set hores sense retallar la retribució.
L’augment del sentiment anti-egipci
No a tothom a Síria li agradaven aquestes transformacions en l’esperit del "socialisme àrab". Els oficials de l'exèrcit sirià van estar indignats per la seva posició subordinada als oficials egipcis i les tribus beduines sirianes van rebre diners de l'Aràbia Saudita per evitar que es fidelessin a Nasser. A més, la reforma agrària d’estil egipci va comportar la decadència de l’agricultura siriana, els comunistes van començar a tornar a influenciar i els intel·lectuals Ba’ath, que inicialment donaven suport a l’aliança, van canviar d’opinió.
A més, a Egipte mateix, la situació va ser més positiva amb un creixement del PNB del 4, 5% i el ràpid creixement de la indústria a causa del desenvolupament del mercat sirià. També va contribuir al creixement del descontentament a Síria.
Relacions amb els veïns
La recent creació de la República Àrab Unida va ser percebuda com una greu amenaça en els regnes veïns (en aquell moment): l'Iraq i Jordània. Ambdues monarquies van ser considerades per Síria com una font d'incitació a la revolució i un refugi per als conspiradors que actuaven contra el rei jordà Hussein i el monarca iraquià Faisal II. Egipte era generalment considerat com un estat hostil a Occident, donant suport a tots dos règims monàrquics. Per tant, l'Iraq i Jordània van veure la República Àrab Unida com un adversari directe. Entre els dos països, el febrer de 1958, es va crear una aliança militar anti-Nasser amb un comandament militar únic i un pressupost militar únic, el 80% del qual havia de ser proporcionat per l'Iraq i el 20% restant - per Jordan. De fet, va sorgir una federació dels dos països, però es va desintegrar ràpidament.
La creació de la UAR també va ser hostil al veí del Líban, el president del qual, Camille Chamoun, va ser un opositor de Nasser. Al país han començat enfrontaments entre els partidaris de l’adhesió a la UAR i els partidaris de la independència.
Revolució a l'Iraq
El 14 de juliol de 1958, oficials iraquians van realitzar un cop militar i van enderrocar la monarquia al país. Nasser va reconèixer immediatament el nou govern i va declarar que "qualsevol atac contra l'Iraq equivaldria a un atac a la UAR". L’endemà, marines nord-americanes i tropes britàniques van desembarcar al Líban i a Jordània per protegir els dos països de l’atac de les forces pronaser.
Nasser va suggerir que la República Àrab tornaria a reposar-se amb un nou membre: l'Iraq. Tanmateix, la nova direcció iraquiana, veient el destí dels seus col·legues sirians a la UAR, no tenia pressa per renunciar al poder. I el 1959, el primer ministre iraquià Kassem va aturar completament les negociacions sobre l’adhesió a la UAR.
El 1963, després que els representants del Partit Ba'ath arribessin al poder a Síria i l'Iraq, es va fer un nou intent per unir aquests països amb Egipte. Els líders dels tres països van signar fins i tot un comunicat conjunt sobre la creació de la Federació. Però, a més, el negoci de la unificació no es va moure a causa dels desacords entre els països sobre l'estructura estatal del nou país.
El col·lapse de la UAR i la seva continuació
El 28 de setembre de 1961 un grup d’oficials va dur a terme un cop d’estat i va proclamar la independència de Síria de la UAR. Tot i que els líders del cop d'estat estaven disposats a continuar l'existència d'una aliança en certes condicions que posessin Síria en peu d'igualtat amb Egipte, però Nasser va rebutjar aquest compromís. Inicialment tenia la intenció d’enviar tropes per enderrocar el nou règim, però va abandonar aquesta intenció tan bon punt se li va informar que l’últim dels seus aliats a Síria havia reconegut el nou govern. En els discursos que van seguir després del cop de Síria, Nasser va declarar que mai renunciaria al seu objectiu d’una aliança panarabana final. Tanmateix, mai no aconseguirà nous èxits tangibles en el camí d’aquest objectiu.
Les esperances de Nasser per a un renaixement de la unió es van reflectir en el fet que sota ell Egipte va continuar portant el nom de "UAR", que va durar fins al 1971.
El nou líder libi Muammar Gaddafi va fer als anys 70 un nou intent per unir els estats àrabs. Com a resultat dels seus esforços, el 1971 va sorgir la Federació de les Repúbliques Àrabs (FAR) com a part de Líbia, Egipte i Síria, que va existir fins al 1977 (a la foto següent, els líders dels tres països van signar l’acord sobre la Federació).
Aquesta formació tenia un caràcter declaratiu, no hi havia òrgans de govern comuns de les FAR i els països participants buscaven constantment concloure aliances bilaterals (Líbia-Egipte, Síria-Egipte) dins de la federació. Líbia i Egipte fins i tot van aconseguir lluitar una mica el 1977, quedant membres de la FAR.
