L’organització més gran del món, que uneix gairebé tots els països del món, durant gairebé setanta anys ha estat la principal plataforma de diàleg i una plataforma amb la qual pots fer arribar el teu missatge al món. Malgrat les ferotges crítiques a l’eficàcia de l’organització per part dels països membres de l’ONU, encara no hi ha cap eina més completa.
Antecedents
La Segona Guerra Mundial continuava passant, quan representants de 26 països del món es van reunir i es van comprometre en nom dels seus estats a continuar amb la lluita contra els països de la coalició nazi. Al document final d'aquesta cimera es va escoltar per primera vegada la frase "Nacions Unides", creada pel president dels Estats Units, Franklin Roosevelt.
A la tardor de 1944, en una conferència a Washington a la mansió Dumbarton Oaks, representants dels Estats Units, Gran Bretanya, l’URSS i la Xina van discutir la possibilitat de crear una organització global. Es van acordar els principals contorns, es van acordar els objectius, l'estructura i les funcions de la seva descendència.
Al febrer de 1945, els líders de la coalició anti-Hitler en una reunió a Yalta van anunciar la seva intenció ferma d'establir una organització internacional universal que mantingui la pau i la seguretat.
Fundació
Gairebé immediatament després d’acabar la guerra, els delegats de 50 països es van reunir en una conferència sobre la creació d’una organització internacional que abastés tots els països del món. Al cap de tres mesos, van elaborar i van acordar una carta de 111 articles, que es va signar el 25 de juny.
Polònia també es considera un dels fundadors, tot i que els seus representants no van participar a la conferència. El país encara no tenia un govern universalment reconegut, n’hi havia dos: un a Londres, l’altre a Lublin. Com a resultat, el 24 d'octubre de 1945, el govern pro-soviètic va ser signat per la carta. I la llista de països membres de l’ONU s’ha reomplert amb 51 estats.
Sobre Organització
Les Nacions Unides són l’única coalició mundial que tracta temes de seguretat i pau internacionals i el desenvolupament de la cooperació en els àmbits econòmic, social, cultural i humanitari. Tots els països membres de l’ONU desenvolupen activitats en diversos camps: des de qüestions de pau fins a problemes d’escassetat d’aigua potable. L’ONU ha aconseguit un èxit important en l’àmbit humanitari: nombrosos programes econòmics i humanitaris per ajudar els països menys desenvolupats han salvat milers de vides.
Objectius i objectius
La missió més important de l’organització és assegurar la seguretat internacional, el respecte dels drets humans i el manteniment de la pau. L’ONU ha participat en la resolució i la finalització de diversos conflictes armats i crisis internacionals: la crisi del Carib (1962), la guerra Iran-Iraq (1988), la guerra civil a l’Afganistan (1979-2001) i molts altres conflictes locals. En total, l'organització va participar en el cessament de més de 61 escaramusses.
L’ONU organitza fòrums i conferències sobre totes les qüestions socioeconòmiques importants, en les quals es discuteixen i es desenvolupen estratègies de solució. S’està treballant per superar els problemes de la industrialització dels països en desenvolupament, millorar el medi ambient i ajudar els refugiats.
Estructura
A l’organització, la carta defineix sis òrgans principals que asseguren el seu funcionament. El sistema també inclou quinze institucions, per exemple, l’Organització Mundial de la Salut, diversos programes i organismes. L’organisme deliberatiu i de presa de decisions, que inclou tots els països membres de l’ONU, és l’Assemblea General. A les sessions de la seu de l'organització a Nova York, es va debatre sobre totes les qüestions internacionals. Un òrgan polític permanent és el Consell de Seguretat, que hauria de vetllar pel manteniment de la pau. Totes les qüestions de coordinació d’activitats en qüestions socials i econòmiques s’assignen al Consell Econòmic i Social. El Consell de confiança tracta els onze territoris controlats per altres països. Un tribunal internacional resol les disputes entre els estats. El secretariat, sota el lideratge del secretari general, assegura el treball de tots els altres òrgans.
Consell de Seguretat
La principal autoritat mundial de pau està formada per 15 membres, inclosos cinc membres permanents. Els membres permanents (Rússia, Estats Units, Regne Unit, França i Xina) poden vetar qualsevol decisió proposada per a la votació. Els estats membres no permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides són elegits per a un mandat de dos anys. El Consell pot decidir imposar sancions, com contra Iran, i fins i tot permetre l’ús de la força, com va ser el cas durant la guerra de Corea (1950-1953).
Qui pot unir-se a l’ONU?
Per unir-se a l’organització, cal ser un estat reconegut internacionalment. Qualsevol estat amant de la pau que reconegui la carta de l'organització i estigui disposat a complir les obligacions imposades per l'adhesió, pot esdevenir un país membre de l'ONU. Una altra condició d’admissió és que l’organització mateixa decideixi si el candidat pot complir les obligacions que assumeix.
L’admissió de nous països membres de l’ONU es fa per recomanació del Consell de Seguretat que l’Assemblea General ha d’aprovar per decret. Quan es vota al Consell de Seguretat, un país candidat necessita nou de cada quinze estats per votar-hi. Després d’haver rebut una recomanació, el cas es trasllada a l’Assemblea General, on la resolució sobre adopció hauria d’aconseguir dos terços de la votació. La data d’admissió és el dia en què s’adopta la resolució d’inclusió als països membres de l’ONU.
També hi ha l'estat d'observador que poden obtenir estats reconeguts, parcialment reconeguts i entitats semblants a l'estat. Normalment aquest dret es gaudeix abans d’unir-se a membres de ple dret (com el Japó i Suïssa) o si no tenen l’oportunitat legal d’esdevenir-ne membre (com, per exemple, l’Organització d’Alliberament de Palestina). L’estat d’observador es pot adquirir a l’Assemblea General prèvia recepció de la majoria de vots.
