La centralització i la descentralització són dos sistemes de govern. En el marc del primer concepte, es preveu que l'autoritat governamental intervé en la regulació general de la vida pública. Juntament amb això, busca guiar les activitats de les autoritats territorials, subordinant a la seva influència directa molts o tots els aspectes de la vida territorial. La descentralització de la gestió proporciona una distinció entre les activitats de les autoritats locals i estatals. Aquest concepte està relacionat una mica amb el terme "autogovern", però no és idèntic. La descentralització és un concepte més ampli, ja que preveu l’autonomia completa de les regions, un sistema federal. A més, l’autogovern pressuposa una dependència obligatòria d’un poder legislatiu únic. Al mateix temps, aquest fenomen només és admissible en una part de l'estat, per a un o diversos territoris.
Inicialment, la centralització i la descentralització van tenir un desenvolupament i distribució diferents a tot el territori. Donat el nombre insuficient de vies de comunicació, era impossible un augment constant del poder estatal amb la posterior distribució de la seva influència en tots els aspectes de la vida del país. Juntament amb això, hi aspirava una part de la població, que representava els cercles dirigents. En la formació d'un sistema regulatori únic, les autoritats van veure un mitjà polític i econòmic per explotar les masses.
La centralització i la descentralització es van aïllar als antics estats opressors. Així doncs, les autoritats van designar satraps (governants) a províncies separades, van demanar tropes i diners per a ells. Al mateix temps, les autoritats no podien exercir el control sobre les seves activitats. Els governants dels seus territoris tenien una independència gairebé completa.
La centralització i la descentralització a l’Imperi Romà estaven una mica equilibrats. Malgrat el sistema autocràtic i el fet que les províncies es formaven només per mantenir un poder estatal unificat, l’estat va reconèixer l’autogovern a les ciutats i províncies.
Després de la caiguda de l’Imperi Romà a tot Europa (a excepció de Bizanci), el sistema polític no preveia la centralització. Això era característic de molts estats d’aquella època. Sota el sistema feudal, tampoc no hi havia condicions per a la formació d’un sistema central. Juntament amb això, el poder reial en desenvolupament es va esforçar per aconseguir-ho. Per exemple, a França va obtenir el major èxit. Posteriorment, els principis de la monarquia francesa van constituir la base de la república. Però sota el sistema estatal republicà a França, també s’utilitza el principi de sobirania. Tanmateix, l’autoritat directiva està sota el control d’una sola autoritat estatal. Al mateix temps, l’autogovern està subdesenvolupat aquí.
La centralització constant només es va fer possible al segle XIX. Durant aquest període es van formar condicions favorables, en particular, les línies de comunicació van sorgir i es van desenvolupar bé, el telègraf i el correu funcionaven correctament.
Cal destacar que certes estructures d’estat, en relació amb les seves propietats, normalment només poden existir sota una gestió centralitzada. Aquestes estructures inclouen l’exèrcit, el comerç internacional, la marina i altres. Els mitjans de comunicació (telègraf, oficina de correus), les línies de comunicació (ferrocarrils) tampoc no poden ser sense pèrdues proporcionades a les autoritats, la competència de les quals s’estén a una petita zona. L’existència i desenvolupament d’aquestes àrees requereixen finançament, la gestió dels quals es realitza segons un principi, un poder.
